Blangoua

Menció especial Primera edició Concurs de relats curts solidaris Organitzat per S’altra Senalla,  Finestra al Sud (Inca), 2011

Blangoua


  13 d’octubre – Blangoua, finalment Blangoua. Fa uns mesos aquest nom no era més que una bogeria i ara ja té una forma concreta en un continent que m’és estrany. El sopar ha estat escàs. Els milers de bots resseguits a batzegades amb el cotxe es cobren ara el seu tribut en forma de lumbàlgia. Sota la llum feble i tremolosa de l’espelma intento posar ordre al meu cervell concebut a l’europea i sense prou dades per comprendre com les coses s’esdevenen en aquest lloc remot… Què deuen estar fent ara els meus? El dissabte al vespre hi ha futbol. Deuen mirar el partit menjant un tall de pizza. Des d’aquí hauria de fer un munt de quilòmetres per trobar un televisor!

  14 d’octubre – La nit ha transcorregut entre somni i vigília, donant voltes sobre un matalàs massa incòmode, sota l’ofec de la mosquitera, amarat de suor i amb la llengua apergaminada, envoltat per sons que desconec perquè aquesta natura no és la meva i desvetllat pels cants llunyans del ramadà com un gemec obstinat i angoixant.
Conservo encara l’impacte de l’entrada a la missió, interrogat a distància pels ulls d’aquesta gent, que m’ha fet comprendre la meva condició d’estranger. La diferència entre ells i nosaltres és que a casa nostra ells només són miserables. Aquí jo sóc l’home blanc. Només he vingut a ajudar-vos…

  Aquesta tarda, m’he passejat pel poblat, caminant entre un núvol de pols. M’he dirigit al mercat mentre el sol es ponia a les meves espatlles, recordant-me en tot moment que la claror només hi és de dia i la seva absència aquí no es pot substituir prement un interruptor. He esquivat les parades de menjar arran de terra que es confonen amb la brutícia, mentre els nens amb les cares polsoses i somrients se m’acostaven i em furgaven les butxaques. Nassara [1], cadeau! I m’estiraven els pèls dels braços mentre es reien de mi. La cara rodona i riallera d’un noiet que anava amb el grup que m’ha escortat durant tota la passejada pel mercat m’ha preguntat per les gotetes del front. Es veu que els fa riure fins i tot veure’m suar!
He visitat el barracó on treballaré. Una construcció austera, una de les poques edificacions que no està feta de fang. De moment crec que la bata blanca planxada que he portat de casa no farà falta. Segurament necessito trencar barreres més que no pas afegir-ne de noves.

  La segona nit, abatut pel cansament i per la progressiva familiarització amb aquell conjunt de sons nocturns, havia avançat d’una sola tirada. S’aixecà del llit, s’estirà per desentumir la musculatura i es dirigí a la cuina on en companyia de l’ànima de la missió va parlar sobre aspectes de la vida africana mentre menjava una llesca de pa sorrosa untada amb una crema de cacahuet. El cafè amb llet del matí fou el resultat de la barreja entre aigua tèrbola d’un petit dipòsit que hi havia en un racó de la cuina, llet en pols i cafè soluble.
La primera part de la seva estada en aquell lloc remot, que amb prou feines apareixia als mapes, seria posar en condicions el barracó on hauria de desenvolupar la seva feina. Amb galledes d’aigua i sabó va desempolsinar terra i parets sota l’escrutant mirada d’aquelles cares somrients que no el deixaven en cap moment del dia.

  El seu francès de fira era suficient per establir una mínima comunicació. El nen que li feia gràcia veure la suor al front del nassara no parava de preguntar coses al nouvingut.
Després de set dies de convivència on els sorolls ja no eren tan estranys, la calor ja no era tan feixuga, la distància amb el seu país s’havia escurçat igual com la distància entre ell i els seus acollidors, s’havia forjat una relació especial amb l’Abdel, aquell noiet de nou anys amb la cara bruta i somriure ampli que s’havia convertit en l’ombra de l’home blanc. El menut estava admirat amb el nou mestre que havia adquirit, els ulls li brillaven quan de dins el maletí de pell en sortia algun instrument metàl·lic, algun pot de iode de groc iridescent, algun depressor de fusta que venia de gust rosegar… Feia preguntes i obtenia respostes. Es mostrava fascinat de veure la seva cara presonera dins la càmera fotogràfica. Va aprendre de seguida que després del flaix encegador d’aquella petita caixa metàl·lica calia córrer a veure com la imatge apareixia a la part posterior de la càmera.

  21 d’octubre – Aquests últims dies he estat molt enfeinat preparant l’espai i ordenant tot el material necessari per improvisar una consulta mèdica, un eufemisme tenint en compte el lloc on em trobo. Demà començo a treballar, no amb poca il·lusió i amb molta por de fer-ho bé. Aquí no hi ha advocats que em puguin buscar les pessigolles si m’equivoco, el fracàs i la mort són simplement elements de la seva vida quotidiana. Ells estan acostumats a viure amb tot això. Tanmateix el pacte que faig amb tota aquesta gent té més de fraternal que no contractual. Per això tinc por.

  22 d’octubre – La feina ha començat. Ha estat esgotador. La gent s’ha aplegat a l’entrada del barracó amb un únic objectiu. Esperar les hores que fessin falta perquè jo els pogués rebre i els pogués posar el fonendoscopi sobre el pit. Els he explicat que seré aquí unes quantes setmanes, que hi haurà temps per tot. Ells no entenen res més que el dia d’avui. Demà? Qui sap on serem tots plegats. Vaig arribar fa una setmana amb la idea de salvar el món, amb l’esperança de sadollar la necessitat de fer el bé. Per a qui ho faig, això? He arribat aquí enganyat, enganyant-me a mi mateix que creia que venia al rescat de molta gent. Ara començo a veure que potser el que necessita ser rescatat sóc jo i que potser la meva estada no serà tan curta com preveia.

  Ara tens dubtes i preguntes. No t’adones de què significa trepitjar aquesta vasta terra. Vens aquí amb aires de salvador, de tot poderós que s’empara en la falsa creença de salvar la humanitat. Finalment t’adones que el teu gra de sorra té sentit quan es suma a d’altres grans col·locats amb paciència un rere l’altre per arribar a construir una immensa muntanya. El que és veritablement important es troba aquí i no és ni el color dels taxis, ni les escales musicals que no parava de practicar el veí del segon pis. Només caldrà que miris les seves cares, t’encomanis d’un somriure que brolla de dins. Només així et salvaràs.

  2 de novembre – Avui poso fi a aquest diari. Tot el que escriuré a partir d’ara serà al cor, amb lletres que no s’esborren, amb cal·ligrafia impol·luta, seguint un traç ferm. Seguiré el meu camí aquí a Blangoua, seré un nàufrag en terra ferma, un nàufrag que ha trobat un bot salvavides al mig de l’aigua i que s’hi aferra per no desfer-se’n. Arewa.


Notes
[1] Nassara: paraula per referir-se a l’home blanc en determinades regions africanes (Nota de l’autor)

Anuncis

2 pensaments sobre “Blangoua

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s