Qui necessita la foto d’una fada?

Qui necessita la foto d’una fada?, una novel·la editada per Animallibres i que compta amb les delicioses iquinecessital·lustracions de la Zuzanna Celej.

Qui necessita la foto d’una fada? és una història que poden llegir petits i grans construïda amb l’ajuda de la Griselda, una fada que, junt amb d’altres, es deixa caure per casa de tant en tant.

Una història que parla de la màgia de les lletres i de què s’hi amaga al darrere.

Una història que ens explica el veritable valor d’allò que és immaterial.

Anuncis

Premi Llança de Sant Jordi 2015 a la millor coberta

coberta EL SILENCI DEL FAR OK.inddEl silenci del far va ser distingit, per votació popular, amb el premi Llança de Sant Jordi 2015 a la millor coberta. Vull felicitar el Tono Crsitòfol, que és l’encarregat del disseny, per haver sabut sintetitzar només en l’espai que ocupa la portada, el sentit del text que hi ha a dins. No em fa vergonya dir que aquesta és una de les millors portades de tots els llibres que es passegen actualment. Ho puc dir sense posar-me vermell perquè no l’he feta jo. Estic molt content que la foto, el color, el tacte i tot plegat siguin el complement perfecte per aquesta història islandesa. Felicitats a en Tono, a l’Aniol Rafel i gràcies a tothom que va escollir-la.

Berenar literari 2015 a la Llibreria El Cucut

Berenar literari 2015Aquest dijous, i per cinquè any seguit, la Llibreria El Cucut (C/ Roser, 29-31 de Torroella de Montgrí) ornganitza el berenar literari 2015. Em fa molta il·lusió que m’hi hagin convidat i així poder compartir una estona amb gent que admiro, juntament amb l’Aniol Rafel (editor) i en Manel de la Rosa (escriptor), companys d’Edicions del Periscopi.

Actes com aquest fan que el dia de Sant Jordi s’allargui al calendari. El llibres bé que mereixen alguna cosa més que només un dia a l’any.

Així sona ‘El silenci del far’.

El silenci del far té dues bandes sonores. La dels personatges de la novel·la i la meva. La música és important per a ells i també ho és per a mi. En un poblet de pescadors, Húsavík, on els silencis ressonen a tot volum, la música és una manera d’expressar tot allò que no es diu en veu alta. Només a través de la música es pot arribar a entendre el veritable valor dels silencis. La música és so, moviment, i cal no oblidar que el silenci, el repòs, forma part inseparable de les notes musicals.

L’altra banda sonora, la que ressona dins del cap, no té res a veure amb tot això. És la música que m’acompanya i serveix per crear un estat d’ànim. Rera cada frase hi ha una cançó que no para de sonar.

Aquesta llista té el desig d’acompanyar les paraules. El silenci del far comença d’aquesta manera, amb la veu de la cantant islandesa Emiliana Torrini. La seva espurna va encetar un dia aquesta història.

Fisherman’s Woman

I’m pretending to be a good fisherman’s woman
Just like Anna Ingunn’s mom
The gladiator of all fisherman’s wives
Makes it a lot easier thinking of you
On the sea where you have to be a month at a time
Working hard in the day
Your hands cracking from the cold and the salt
In the night when you go to bed
You try to sleep by listening to the boat breathing
The boat breathing
And the only thing
The only thing you can think of is me
Waiting for you by the window
With the brightest red lipstick on my lips
Just like Anna waits for her man
How will I learn
I’ll wait

Autora: Emiliana Torrini
Copyright: Warner/Chappell Music Ltd.

Llegir en cas d’incendi… o en tot cas, llegir

Just abans que sortís publicat El silenci del far, algú em va demanar si estava preparat per entrar a casa de gent que no coneixia, que em llegissin al ficar-se al llit o que algú, sota el braç, em passegés pel carrer o a l’autobús. Reconec que aquell comentari em va neguitejar una mica. Passades les setmanes des de l’aparició d’El silenci del far i havent parlat amb gent, coneguda i també desconeguda, sé que només es pot sentir agraïment quan algú dedica el seu temps, temps d’oci i evasió, principalment, per llegir el que has escrit. Només se m’acut dir que es tracta d’una mostra de generositat. Si em regales una mica del teu temps, intentaré fer-te viatjar, entretenir-te i, potser, ensenyar-te alguna cosa.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Em fa molta il·lusió que, gent que no conec (no em vaig assabentar dels premis que organitza Llegir en cas d’incendi fins el dia que van aparèixer les obres i autors nominats) hagi pensat en El silenci del far. Gràcies a tots els que m’heu regalat una mica del vostre temps, per fer bategar la llum del far enmig de tants llibres que han nascut aquest 2014. Espero que, ni que només sigui una miqueta, us hagi sabut correspondre amb aquesta història de notes i silencis.

Llibres per llegir, regalar i recomanar.

Les recomanacions de L’Illa dels Llibres per aquest Nadal. Els 25 del 25.

L’Illa dels Llibres (www.illadelsllibres.com) ofereix cada any una llista amb 25 recomanacions per Nadal. Segons diuen, i no els falta raó, “Sabem que hi han molts llibres que podrien aparèixer en aquesta llista i per aquest motiu us convidem a que aneu a les llibreries per poder descobrir més autors i novetats. Llegiu,  gaudiu i recomaneu!”.

Fa molta il·lusió veure com El silenci del far és una de les 25 recomanacions per aquest Nadal, sobretot perquè entre els llibres escollits figuren noms d’escriptors a qui admiro. Aquí la llista completa.

Més enllà de les llistes, que per Nadal hi hagi llibres embolicats és una de les millors notícies. Pocs objectes trobarem amb tantes virtuts. Són regals amb sorpresa doble, quan els obres i quan els llegeixes. No necessiten piles i tenen llarga vida. Quan no es llegeixen fan bonic i quan s’utilitzen et brinden infinites sensacions. Els llibres te’ls menges sol i es poden paladejar en companyia. Ben mirat, que et regalin un llibre és una de les coses més boniques que poden passar.

Com diuen a L’illa dels llibres ‘’Perquè ens agraden els llibres i som el que llegim’’. Millor no es pot dir.

Blangoua

Menció especial Primera edició Concurs de relats curts solidaris Organitzat per S’altra Senalla,  Finestra al Sud (Inca), 2011

Blangoua


  13 d’octubre – Blangoua, finalment Blangoua. Fa uns mesos aquest nom no era més que una bogeria i ara ja té una forma concreta en un continent que m’és estrany. El sopar ha estat escàs. Els milers de bots resseguits a batzegades amb el cotxe es cobren ara el seu tribut en forma de lumbàlgia. Sota la llum feble i tremolosa de l’espelma intento posar ordre al meu cervell concebut a l’europea i sense prou dades per comprendre com les coses s’esdevenen en aquest lloc remot… Què deuen estar fent ara els meus? El dissabte al vespre hi ha futbol. Deuen mirar el partit menjant un tall de pizza. Des d’aquí hauria de fer un munt de quilòmetres per trobar un televisor!

  14 d’octubre – La nit ha transcorregut entre somni i vigília, donant voltes sobre un matalàs massa incòmode, sota l’ofec de la mosquitera, amarat de suor i amb la llengua apergaminada, envoltat per sons que desconec perquè aquesta natura no és la meva i desvetllat pels cants llunyans del ramadà com un gemec obstinat i angoixant.
Conservo encara l’impacte de l’entrada a la missió, interrogat a distància pels ulls d’aquesta gent, que m’ha fet comprendre la meva condició d’estranger. La diferència entre ells i nosaltres és que a casa nostra ells només són miserables. Aquí jo sóc l’home blanc. Només he vingut a ajudar-vos…

Continua llegint

He tornat a escriure

Club El silenci del far

El silenci del far al Club de Lectura de l’Espolsada

Fa dies que no escric. Necessito que alguna altra història em demani d’encarar-me a una nova aventura. És una de les mil virtuts de l’escriptura. No pressiona, no t’obliga. Simplement espera, en silenci, com un far. Però quan tornin els cants de sirena, sap que em tindrà al seu costat, incondicionalment. Aleshores m’hi abocaré i mentre tinc els peus a terra, tindré el cap a mil altres llocs. Ara, però, necessito que els silencis facin camí i vull gaudir de tot allò que l’escriptura m’està regalant. Hi ha tantes coses per descobrir i per aprendre.

Ahir a la tarda-vespre en vaig tenir un altre exemple, i un dels bons. Sóc privilegiat. Ahir em van obrir les portes, i el cor, diria, a un espai íntim. Em vaig sentir un escollit. I al mateix temps em vaig sentir acollit. La Fe de la llibreria l’Espolsada em va convidar i hi vaig anar perquè em feia il·lusió. I no ho dic per dir. Estic en un moment que les paraules ja no queden encallades a la gola, el pas del temps fa miracles, sinó que surten, ben dites, però ara sempre surten. Em feia il·lusió. És així de senzill.

Una trentena llarga de persones han llegit El silenci del far i han fet reviure els personatges que he construït i s’han passejat pels espais que jo he imaginat i els han donat vida, a la seva manera, potser no com jo havia concebut, però al cap i a la fi les lletres, les paraules, les idees, han pres forma. Com es deia ahir, les idees que floten al nostre voltant, canalitzades per algú que les transforma en paraules, han cobrat vida. És per això que cada vegada tinc més clar que escriure i llegir és viure.

Ahir vaig ser a la llibreria l’Espolsada, és el meu primer club de lectura i això el converteix en un record inesborrable de per vida, perquè sempre serà el primer. Ahir hi érem tots. L’Aniol Rafel d’Edicions del Periscopi, l’editor, que posa a l’abast de la gent històries escrites, un rescatador de paraules, un descobridor de tresors, gairebé un aventurer. També hi havia la Fe, que no para de picar pedra per fer arribar bons llibres a la gent, que no es cansa de fer el que calgui perquè tothom entengui que sense llegir ens perdem bocins de vida. I hi havia els lectors, ànimes generoses que regalen el seu temps, que van opinar, qüestionar, interpretar el que havien llegit i així van confirmar la màgia de les paraules.

És en aquests moments quan descobreixes que llegir ens fa generosos.

La Fe de l’Espolsada ha fet possible tot això. Crear un espai íntim on la gent comparteix lectures, és a dir emocions, és a dir, vida. I em sento afalagat per haver estat convidat a aquest racó íntim per parlar de tot el que la literatura ens suggereix.

Fa dies que no escric, però ahir algú m’ho va demanar, que continués, sense pressa. Avui he tornat a escriure això perquè penso que us ho devia. Per dir-vos que estic molt agraït pel que em vau regalar ahir.

Moltes gràcies per haver-me volgut per uns moments al vostre grup, per deixar-me entrar i ser, per una estona, un dels vostres. Espero que vosaltres, lectors de l’Espolsada, també ho gaudíssiu com jo mateix.

Una abraçada.